Sovint quan estem dins una pista de futbol sala ens transformem. No ens comportem bé i massa cops protestem les decisions dels àrbitres sense motiu. Però crec que és hora de reivindicar segons quines coses.
És difícil reclamar bons arbitratges en categories inferiors (que n’hi ha) quan observem que en una Eurocopa organitzada per la UEFA poden succeir coses com les que explicaré a continuació (tot i que probablement molts i moltes segur que ho recordeu).
L’Eurocopa de futbol sala que analitzarem es va disputar a Hongria entre el 19 i el 30 de gener de 2010. La selecció espanyola havia de defensar el títol aconseguit en l’edició anterior a Portugal i per això, després de superar sense problemes la fase de classificació, va iniciar la competició a Hongria amb un grup de 1a fase força difícil. Hi havia quatre grups de tres seleccions cada un, i Espanya va quedar dins del grup D amb Bielorússia i Portugal (semifinalista l’any 2007 i amb Itàlia i Rússia, la selecció més potent després dels de Venancio). No van tenir cap dificultat per classificar-se pels quarts de final. Van golejar a Bielorússia (9-1) i també es van desfer de Portugal amb comoditat (1-6). Els portuguesos a més, van estar a punt de quedar fora perquè no van passar de l’empat amb Bielorússia (5-5). Es classificaven els dos primers dels 4 grups sortejats. En aquesta primera fase hi va haver alguna sorpresa, per exemple la selecció de Sèrbia, que va quedar primera del grup C, deixant a Rússia en segona posició.
I els encreuaments van fer que russos i espanyols es juguessin la classificació per les semifinals. Va ser l’últim partit de quarts, i ja s’havia produït la campanada del torneig. La finalista de l’anterior europeu, Itàlia, va caure als penals amb la República Txeca (un país amb una selecció a l’alça). Per això, la selecció espanyola havia d’anar amb compte per eliminar una selecció russa de la qual segur que ja coneixeu a molts jugadors, sobretot si seguiu els meus articles (recordeu la golejada més gran de la història).
El partit va ser extremadament igualat. Tot i les moltes ocasions de gol, cap equip va poder superar al porter rival. Luis Amado i Zuev van demostrar el seu nivell i van aturar-ho pràcticament tot. És cert que darrerament al futbol sala ja hi ha resultats curts, i a les nostres lligues per desgràcia també. Però igualment no va deixar de ser una sorpresa que equips tan potents com Rússia i Espanya acabessin el partit amb un 0-0 ben rodó. I no només això: a la pròrroga seguia l’igualada i tot s’hauria de decidir als penals. Després de diversos llançaments es va arribar al cinquè penal decisiu amb la situació molt favorable a Espanya. Javi Rodríguez tenia a la seves botes la possibilitat de marcar el penal i classificar a Espanya per les semifinals (on esperava la República Txeca).
A partir d’aquí crec que tots més o menys sabem què va passar. Però tant si ho sabeu com si no, no està de més repassar-ho, que al cap i a la fi, és l’objectiu d’aquest article. A més aquell penal tenia molt significat. Javi Rodríguez va anunciar abans de l’Eurocopa que seria la última competició oficial que jugaria amb la selecció. L’actual jugador del Barça, que aleshores comptava amb 35 anys, va decidir posar a fi a una etapa molt exitosa. Un altre dia ja analitzarem el seu palmarès, però centrem-nos en el penal.
El capità va xutar i va marcar. No hi havia res més a dir. El seu xut va entrar molt ajustat al travesser, pel centre la porteria de Zuev que s’havia mogut a la seva esquerra. La pilota va tocar al pal de suport de l’interior de la porteria, va botar al terra i va sortir fora. Els jugadors espanyols estaven celebrant el gol i el porter rus, capcot, es mirava la pilota. Tot semblava anar amb normalitat però aleshores, va passar el més increïble que he vist jo en una competició d’aquestes característiques. Els àrbitres, no se sap si la nit anterior havien sortit de festa, o si estaven mirant a la russa de torn que estava a la grada, van decidir no donar validesa al gol. El motiu? Deien que no havia entrat, que havia picat el travesser. El francès Pascal Fritz, i el croat Edi Sunjic, van protagonitzar un dels espectacles més lamentables de la història del nostre esport. Podria extendre’m molt més explicant com va anar tot plegat, però el millor és que ho veieu vosaltres mateixos.
Aquí teniu el vídeo amb les imatges i els comentaris en directe de la7, televisió que retransmetia el partit: http://www.youtube.com/watch?v=17VMwnaUWDA&feature=related
De tot plegat no sé què és el pitjor. Perquè és lamentable que els àrbitres no vegin que la pilota ha entrat, però encara em semblen pitjors dues coses. La primera, que el delegat de la UEFA no permetés als àrbitres veure la repetició al videomarcador, o mirar-ho als monitors dels periodistes. Si heu vist el vídeo comprovareu que hi ha coses ridícules, com la targeta a Javi Rodríguez per protestar. L’àrbitre queda retratat. La UEFA (i també val per la FIFA) no para de posar traves a la revolució tecnològica i per encaparrar-se en confiar sempre en la visió humana va estar a punt de permetre que hi hagués un dels robatoris més escandalosos de la història. El segon factor, que també em sembla lamentable, és l’actitud dels russos. És fàcil dir-ho a posteriori, però hagués estat un gran gest de fair play fallar expressament el següent penal i deixar que Espanya guanyés. Però els russos van seguir competint. Insisteixo en què és fàcil dir-ho un cop ha passat, perquè si et donen la opció de poder classificar-te per unes semifinals es pot entendre que no es pensi en el joc net. Però jo com a seleccionador rus hagués intentat fer justícia.
Com podeu imaginar, la tanda de penals es va allargar i finalment Luis Amado va aturar un llançament dels russos i Espanya no en va fallar cap. Els de Venancio van passar a les semifinals on es van desfer amb comoditat de Txèquia (8 a 1) i a la final van guanyar a Portugal (rival ja a la primera fase) per 4 a 2. La selecció espanyola va poder revalidar el títol. Però d’aquella Eurocopa poca gent recordarà la final, el resultat o els golejadors, ni tan sols que va ser la darrera competició de Javi Rodríguez amb Espanya. Es recordarà el gravíssim error arbitral. Per desgràcia.
A tot això avui us faig vàries preguntes! La primera, vosaltres com a seleccionadors russos, haguéssiu tingut el gest de fair play que he comentat? I també us demano que expliqueu una experiència personal. Quin ha estat el robatori més gran que heu patit en una pista de futbol sala, sabent que teníeu raó? No val allò de “jo crec que…”. Vull queixes, però amb motiu!
Marc Brau
