Potser aquesta temporada heu decidit seguir més la UEFA Futsal Cup. El Barça hi participa i probablement, teniu ganes de conèixer una mica més aquesta competició. L’anàlisi en profunditat el farem més endavant, quan s’apropi la Ronda Elite que tindrà com a una de les seus el Palau Blaugrana. Avui us vull presentar l’actual campió d’Europa: l’equip italià del Città de Montesilvano.
Guanyar la UEFA Futsal Cup no és una tasca senzilla, i tot i que els equips de la LNFS són els més potents del món, quan juguen competicions europees no sempre tenen el mateix èxit. De fet, l’Interviú al 2009 va ser l’últim equip de la LNFS en guanyar la màxima competició continental. I això és perquè a Europa hi ha països on es fan bé les coses, i tenen diners per fitxar els millors jugadors. El cas del Montesilvano és un pèl diferent. És el cas d’un equip de ciutat petita, que tot i passar per múltiples desgràcies, acaba coronant-se per sorpresa com a millor equip d’Europa.
Montesilvano és una ciutat situada al centre-est d’Itàlia, a la província de Pescara. No arriba als 55.000 habitants i destaca sobretot per ser una ciutat molt turística i d’estiueig. El mar Adriàtic banya les seves platges i el turisme és el sector que més diners aporta a la zona. Un destí que també compta amb alguns edificis medievals que fan de la ciutat un lloc acollidor. Però en qualsevol cas i tot i aquestes dades, no és de les ciutats més conegudes d’Itàlia. De fet, jo mateix no la vaig conèixer fins el dia 1 de maig d’aquest mateix 2011.
Els inicis
Farem un resum ràpid de la seva història com a club, perquè el que realment interessa són els seus protagonistes. Va ser fundat l’any 1984 i va créixer durant la dècada dels 90, tot i que per subsistir econòmicament es va fusionar amb un altre club i la ciutat es va quedar sense equip. Es va mudar a Città Sant’Angelo, ciutat propera a Montesilvano, i les coses van començar a funcionar. A finals dels 90 es va produir un èxode massiu de joves jugadors brasilers que buscaven triomfar a l’emergent futbol sala italià. Això va ser causa directa de l’èxit més gran que, fins aquesta temporada, havia tingut Itàlia: el campionat d’Europa de seleccions l’any 2003. Un èxit discutit, ja que tots els integrants de la selecció italiana eren brasilers nacionalitzats, exceptuant el carismàtic porter Angelini. De fet, avui en dia, la selecció italiana encara compta amb gran majoria de jugadors brasilers que juguen amb “l’azzurra” (entre ells Saad Assís, jugador del Barça). Producte d’aquesta arribada de futbolistes brasilers, la lliga italiana de futbol sala va pujar de nivell.
Els equips a poc a poc van començar a fitxar també altres estrelles del futbol sala mundial i el Montesilvano no es va voler quedar enrere. La primera decisió va ser tornar el club a la seva ciutat l’any 2003. L’equip començava a funcionar en tornejos nacionals de categories baixes i aleshores destacava un jove Dudú Morgado, brasiler nacionalitzat italià, que amb 23 anys era una de les grans promeses del futbol sala mundial. De fet, la història del Montesilvano va molt lligada a la d’aquest magnífic jugador. Morgado va deixar el club l’any 2005 i va fitxar per l’Azkar Lugo. Va fer 12 gols a la LNFS i tot i que encara tenia dos anys més de contracte va decidir tornar al seu equip de tota la vida. A Montesilvano el van rebre amb els braços oberts. L’any 2006 va ser la catapulta de l’equip. Amb el fitxatge de Marcio Forte i la renovació d’Adriano Foglia, tres dels puntals de la selecció italiana, el Montesilvano per primer cop es veia amb aspiracions de tot. I aquella temporada va guanyar el seu primer títol important: la Copa d’Itàlia.
L’ombra del dopatge
Semblava que a partir d’aleshores s’iniciava un camí cap a l’èxit: plantilla potent, afició il·lusionada, aposta econòmica forta… Però el camí va començar a complicar-se. Primer, perquè la temporada 2007-2008 només van arribar a una final: un altre cop la Copa d’Itàlia, i la van perdre. I segon, perquè un any més tard, al 2009, Montesilvano va veure com els dos jugadors més importants de l’equip, Morgado i Foglia, eren inhabilitats per haver donat positiu en un control antidopatge. Per Adriano Foglia va ser un any per oblidar: ell es va fer el polèmic autogol a l’últim segon de la pròrroga del mundial del 2008 contra Espanya, en el partit de semifinals. Montesilvano veia com la temporada es presentava sense els seus dos millors jugadors, i amb l’ombra del dopatge a sobre de tota la plantilla. Però l’equip va reaccionar i va arribar a la seva primera final de lliga: la van perdre contra la Luparense, però la sensació va ser de victòria. Pocs es pensaven que la propera temporada encara seria millor.
Un premi a l’esforç
Ningú es pensava que aquell any arribaria el primer scudetto. Semblava mentida. Sense Foglia, sense Morgado, amb la Luparense defensant el campionat, amb un Marca Futsal cada cop més poderós… però Montesilvano va decidir que era el moment de donar un cop de puny sobre la taula. La temporada 2009-2010 és l’inici de la glòria. El primer cop important va ser el fitxatge d’Stefano Mammarella, un porter pretès per tota la lliga, italià de naixement, i futur guardià de la selecció italiana. A partir d’ell es va formar un equip sòlid en defensa que va anar superant rivals i partits fins a assaborir l’èxit a la final. La primera lliga, dedicada a Morgado i Foglia. Ells també eren campions. No van jugar net, però eren part de la història del Montesilvano.
Campions d’Europa
La temporada 2010-2011 semblava que per fi seria tranquil·la pel flamant campió de l’scudetto. Però els aficionats van patir un cop dur. El seu ídol, Dudú Morgado, el jovenet que va començar quan el club creixia, quan va acabar la sanció per dopatge va marxar a l’equip més odiat: el Pescara. L’equip de la capital. Seria com si el jugador més estimat de l’Espanyol fitxés pel Barça. Tot i això l’equip estava en clara línia ascendent, i amb el fitxatge de Baptistella i el retorn de Foglia, l’objectiu era ben clar: repetir scudetto i fer un bon paper a la UEFA Futsal Cup. El primer objectiu no es va complir: van caure a la final davant el Marca Futsal. Però ja els hi era igual. Ja feia dies que havien tocat el cel. A Almaty (Kazajstán), Montesilvano es va convertir l’1 de maig en el primer campió d’Europa italià. Contra tot pronòstic es va desfer dels dos equips portuguesos, els favorits al títol. A les semifinals va derrotar al Benfica per 0-3, amb gol inclòs del porter Mammarella. I a la final va derrotar a l’Sporting de Lisboa per 2-5. Una final on l’heroi del partit va ser Adriano Foglia. El 0-4 del descans ja deixava ben clar que el títol marxaria a Itàlia. Montesilvano va tocar el cel en un lloc remot. Un club que ha sabut fer-se fort en circumstàncies dures, que ha sabut tirar endavant en moments realment difícils, mereix rebre recompenses com aquesta. Ningú oblidarà l’1 de maig del 2011. L’endemà de l’èxit va ploure a Montesilvano. Els romàntics diuen que la ciutat plorava d’emoció.
El present
Potser aquesta temporada no té la millor plantilla d’Europa. Foglia ha marxat al Marca Futsal, un altre cop dur pels aficionats del Città de Montesilvano. I de fet, se’l trobaran a la Ronda Elite de la UEFA Futsal Cup que es juga del 16 al 20 de novembre. Montesilvano no és el favorit. Però jo després de conèixer la història d’aquest equip de ciutat petita però encantadora, sóc una mica més tifosi del Città. I vosaltres?
Marc Brau
Twitter: @marcbrau