Després del primer capítol de la història del Muebles Caloto FS avui arriba la segona part. Recordareu que vam deixar l’equip gallec celebrant l’ascens l’estiu del 2004 i convertint a Puebla de San Julián en protagonista al futbol sala nacional. Un poble de 600 persones amb un equip a l’elit!
Com ja sabeu, no hi havia problemes econòmics. “Firvi”, el constructor president de l’entitat, havia decidit apostar fort per un equip campió i no va dubtar en mantenir la base de l’equip amb Serpa, Marcio i aquell brasiler que van fitxar en principi només pel playoff i que tant bon rendiment va donar: Ciço. A tot això van haver-hi més fitxatges: Purao, Pedrinho i Tatú. Anderson de Almeida, “Purao”, era un experimentat jugador a Divisió d’Honor que fins i tot havia arribat a ser internacional espanyol, tot i ser d’origen brasiler. Pedrinho era un dels jugadors que més havia destacat a Martorell i havia de servir per pujar el nivell encara molt més. Però l’autèntica “bomba” del mercat va ser el fitxatge de Tatú. L’internacional brasiler, considerat un dels millors jugadors del seu país, va sortir de Playas de Castelló per la porta del darrere i va anar a parar a Muebles Caloto FS amb la idea de ser el referent. Com ja vam comentar a l’anterior entrada, és evident que això sense diners no es pot fer. L’únic problema que va haver d’afrontar l’entitat gallega va ser la marxa de l’entrenador José Venancio, que va firmar amb Lobelle de Santiago. Un entrenador jove, però amb experiència com José María Pazos “Pulpis” va ser l’encarregat de mantenir l’equip a Divisió d’Honor.
Tot semblava un conte de fades, però abans de començar la temporada 2004-2005 va arribar el primer problema. Naturalment, aquell pavelló de poble, de 200 espectadors de Puebla de San Julián, no era apte per Divisió d’Honor. Primera decisió traumàtica: l’equip havia de marxar a Lugo (a 20 km del poble) per jugar els seus partits al Pazo Provincial dos Deportes (el pavelló de l’equip de bàsquet del Breogán, amb capacitat per 6000 espectadors). Tenint en compte que a Lugo ja hi havia un altre equip amb molta afició com era l’Azkar Lugo, l’obligació de jugar a l’immens pavelló de la capital va ser una gerra d’aigua freda pels habitants de Puebla de San Julián. Imagineu-vos, encara que anés tot el poble a Lugo en caravana cada dues setmanes a animar al seu equip, quina fila faria un pavelló de 6000 persones, amb només 600 aficionats de l’equip local? Evidentment que molts altres seguidors del futbol sala podien acostar-s’hi, però l’essència i sobretot la proximitat de l’equip estava condemnada a desaparèixer.
Si parlem de la competició en sí comprovem que l’equip de “Pulpis” va fer una temporada força digna. Va lluitar per evitar el descens, i ho va aconseguir amb relativa comoditat. Va quedar en la 13ª posició (lliga de 16 equips) amb 32 punts, per sobre de Móstoles, Boadilla i Marfil. Els brasilers tornaven a marcar el camí a seguir i van liderar als gallecs. Entre Ciço, Tatú i Pedrinho van fer 70 dels 117 gols de l’equip.
Altrament, el més important d’aquella primera experiència a divisió d’honor, més enllà dels resultats, va ser l’arribada d’un nou patrocinador. Va ser una empresa barcelonina l’encarregada de donar un nou nom a Muebles Caloto FS: l’equip va passar a anomenar-se Barcel Euro Puebla a la jornada 25 i d’aquesta manera, el nom del poble estava representat. Hi havia moltes esperances posades en la temporada 2005-2006.
L’equip va patir baixes importants. Ciço ja cridava l’atenció, i un dels equips potents de l’època (Polaris Cartagena) el va fitxar, tot i que el va cedir a Lobelle. Serpa també va fitxar pels de Venancio i van marxar altres jugadors destacats com Tatú i Marcio. Però no van perdre potencial, ans al contrari. Els gallecs van fitxar jugadors de talla mundial com l’internacional italià Seco, el crack brasiler Indio i un jugador andalús molt prometedor, Saúl (l’actual jugador del Pozo Múrcia). La temporada va ser un pèl més tranquil·la, però l’equip no va pujar gaire a la classificació. Va millorar només una posició respecte la temporada anterior i va aconseguir un punt més (12º amb 33 punts). Seco va ser el màxim golejador d’aquell equip que semblava assentar-se a Divisió d’Honor però que no podia donar una passa endavant. Igualment, seguia sent l’orgull del poblet de 600 persones, que seguia anant a Lugo a veure els partits del seu equip.
L’inici de la decadència: l’equip marxa de Lugo
La història del Muebles Caloto FS va ser ben curta. Quan tot semblava que podria continuar igual, o fins i tot millor, l’equip va patir un canvi radical: es mudava de ciutat i de fet, perdia el seu nom. “Firvi”, l’impulsor del projecte va decidir acceptar la oferta de fusió del Vigo Futbol Sala i la unió d’aquest club amb el Muebles Caloto FS va fer que el Celta de Vigo posés nom al projecte. Imagineu-vos el canvi: de ser un equip d’un poblet petit, a marxar de la província i ajuntar-se amb un altre club. I no només això: sinó que el nou club agafa el nom i s’associa amb un conegut club de futbol. En principi la intenció era convertir al Celta en l’equip gallec més potent del futbol sala nacional.
D’aquesta temporada 2006-2007 no en direm gaire cosa perquè tot i que forma part de la història del club que estem analitzant, ben bé ja no és el mateix. Del Muebles Caloto FS que va pujar a Divisió d’Honor només quedava el porter, Edu. Aquell Celta de Vigo, tot i que tenia grans jugadors com l’ex del Barça, Gustavo Marques o l’actual blaugrana, Ari Santos, va fracassar estrepitosament. Ni el canvi d’entrenador a mitja temporada, quan Tomás de Dios es va fer càrrec de l’equip, va poder evitar el desastre. Després de la fusió entre Vigo i Muebles Caloto, i que Puebla de San Julián veiés trencat el seu somni, el Celta de Vigo va quedar últim de la Divisió d’Honor, i va baixar a Plata. “Firvi” , constructor de professió, començava a notar els problemes de la bombolla immobiliària, i més endavant també va abandonar el projecte: es van acabar els diners. La il·lusió ja feia temps que s’havia extingit.
Toca refer-se
A partir d’aleshores el Celta va retirar l’aportació que hi feia, entre elles el nom de l’equip, i tot va haver de començar de nou. El club del poble va seguir existint en categories més baixes. De fet, ara mateix torna a existir el Muebles Caloto i torna a jugar a Puebla de San Julián, al seu pavelló de 200 espectadors i milita al grup 1 de Nacional A. Potser mai més tornaran a tenir un equip a Divisió d’Honor. Però la fita igualment demostra que a vegades els diners poden fer un equip que compleixi els somnis, però que també pot trencar esperances. A Puebla de San Julián sempre podran dir que van tenir un equip a Divisió d’Honor durant dues temporades, i que van eliminar al Barça en la lluita per l’ascens la temporada 2003-2004. Que jugadors com Serpa o Ciço van jugar al seu propi pavelló. Qui sap si en un futur tornarà a haver-hi un miracle?
Mamuts, ja heu vist que per molts diners que hi hagi, si un no sent els colors pot acabar amb les il·lusions de la gent. Però nosaltres seguim tenint il·lusió i per això fem aquest club tan gran. Això sí, estic segur que alguna decepció haureu viscut. Al petit indret gallec van quedar decepcionats amb el final de la història, però vosaltres quin és el cop més dur que heu rebut com a jugadors? Quina ha estat la pitjor decepció? I la fita més gran que heu aconseguit?
La setmana que ve canviarem una mica la dinàmica de la secció, com vam prometre el primer dia, hi haurà sorpreses!
Marc Brau
