Entrevista a un dels místers de la secció femenina, com sabeu molt ampliada aquest any!
1- Nom i cognoms
Ricard Rubiols Miralles
2- Equip que entrenes aquesta temporada 2011-2012. Quins objectius et marques?
Femení Base, amb l’objectiu d’aconseguir l’ascens a Honor.
Cadet-Juvenil femení, amb el que en principi l’objectiu era anar formant l’equip, però finalment ens hem intentat marcar un objectiu més ambiciós i és el d’aconseguir la 3a posició.
Segon entrenador del Femení B, on l’objectiu és l’ascens a Honor Catalana.
3- Quins equips (diferents clubs i/o categories) has entrenat al llarg dels anys?
Vaig començar als 16 anys com a segon entrenador a un pre-infanti escolar del Frederic Mistral. Allà hi vaig estar 8 temporades seguides com a entrenador portant equips escolars des de pre-infantil a juvenil i també dos anys el juvenil federat de 1a divisió i durant 3 anys el femení federat amb el que varem començar a 3a i varem acabar a 1a divisió.
L’any passat vaig estar entrenant a l’IES Montserrat, portava dos equips escolars (un pre-infantil masculí i un junior femení) i també el femení de Divisió d’Honor Catalana.
4- En quins equips has jugat de jugador?
Com a jugador vaig estar jugant sempre en equips escolars del Frederic Mistral fins a arribar a l’últim any de juvenil que vaig començar a jugar amb el l’equip federat sènior del mateix club. Al cap d’un parell d’anys a 4 companys d’equips, que portàvem tota la vida jugant junts, ens va sorgir l’oportunitat d’anar a jugar al Metacom a Territorial catalana i vam anar-hi. Jo hi vaig estar 3 o 4 anys, va ser una època molt bona en la que vam aconseguir 2 ascensos fins arribar a Nacional A. Després vaig tornar al Frederic Mistral on vaig jugar 3 temporades més i també varem aconseguir un parell d’ascensos consecutius deixant l’equip a Territorial. Per problemes de compatibilitat entre entrenador i jugador vaig decidir deixar de jugar la temporada 2009, tot i que, a mitjans de temporada, no vaig poder resistir-ho i vaig acabar anant a entrenar al Casa Alcalà, on hi havia un entrenador que havia tingut uns anys abans. No vaig arribar a debutar en partit oficial (si en amistosos) i va ser una experiència curta, ja que al poc temps d’arribar l’entrenador va deixar l’equip per temes personals i jo també vaig deixar d’anar ja que no disposava de transport per arribar fins allà. La temprada passada va ser la última com a jugador. Vaig estar jugant al l’IES Montserrat a Preferent Catalana, però vaig acabar la temporada amb forts dolors d’esquena pel que vaig decidir penjar definitivament les botes.
5- Quin és el millor record que tens de futbol sala, tant de jugador com d’entrenador?
N’hi ha molts!!! Són molt anys dedicats a això. Però si que hi ha un record que sobresurt de la resta. Tot i l’alegria de celebrar lligues (com a jugador i com entrenador) el millor moment el vaig viure l’última temporada que vaig entrenar el juvenil federat del Frederic Mistral, en concret l’últim partit de lliga d’aquella temporada. Eren tots els nois juvenils de 3er any (excepte 1) i passaven ja a sènior. Jo considerava que el meu cicle com a entrenador de l’equip s’havia acabat i que marxava amb ells. A l’anar a recollir les fitxes a l’àrbitre un dels jugadors se’m va acostar, em va donar una abraçada, em va dir que havia estat el millor entrenador que havia tingut i em va donar les gracies pels 2 anys que varem estar treballant junts. Aquest va ser sense cap mena de dubtes el millor moment que m’ha donat el futbol sala, i difícilment n’hi haurà un altre igual.
6- La fita esportiva màxima a la que has arribat?
Va ser la consecució de la lliga amb el Metacom i el conseqüent ascens a Nacional A.
7- Alguna mania, ritual, superstició relacionada amb el futbol sala?
N’he tingut molts la veritat, tants que ja ni en recordo alguns. Com a jugador des de ser l’últim a entrar al camp, ser sempre el que escalfava al costat de la porteria, tocar el travesser abans de començar el partit, portar sempre la mateixa samarreta interior, mai acabar en gol l’últim xut abans de començar el partit… En vaig tenir tantes i tan diferents que ja quan em vaig retirar havia arribat a la conclusió que cap d’elles servia. Més val tard que mai, no?
Com a entrenador també en tenia un parell, una d’elles derivada de la època de jugador. Normalment els vestuaris son petits per la quantitat de gent que es canvia i a mi m’agradava estar ample, així que jo em posava al terra a canviar-me. Amb el temps aquest costum se m’ha passat a les xerrades prèvies als partits, on faig que tots els jugadors seguin al terra amb mi a l’hora de fer la xerrada. Com a entrenador també tenia una mania bastant curiosa. Sempre em posava el mateix color de la samarreta que l’equip rival. Ara ja amb l’uniforme no ho puc fer això.
