Sempre s’ha dit que els grans jugadors de futbol han jugat abans a futbol sala, ni que sigui a l’escola. Es diu sobretot dels jugadors brasilers, com Robinho, Ronaldinho, Ronaldo o Luis Fabiano.
D’altra banda molts cops s’ha fet la pregunta, rendiria igual un jugador de futbol sala en un camp de futbol 11? I al revés? El cas de Falcao es prou conegut (probablement el jugador més mediàtic del món, que va provar sort al Sao Paulo de fútbol 11 i va marxar amb la cua entre cames). Però jo us proposo un altre cas, molt més proper. El voleu conèixer?
Es tracta del jugador Hugo Miguel Pereira Cardoso, conegut futbolísticament com a “Fininho”. Nascut el 20 de març del 1983 a Lisboa, ell sempre va tenir clar que volia jugar a futbol. Però els camins de l’esport el van portar per un altre lloc. Es va formar a les categories inferiors del Benfica de futbol, que a la vegada té una secció de futbol sala. Amb 18 anys li van proposar entrar a formar part del primer equip de futbol sala i va acceptar. A partir d’aquí semblava que podria ser un gran jugador. Internacional amb Portugal, els millors equips de la LNFS s’hi van fixar com un jugador a tenir en compte. I va ser Caja Segovia, la temporada 2003-2004, qui va decidir apostar per ell. L’entrenador del conjunt segovià, el portugués Beto, el va definir com un jugador “ràpid, bo en l’un contra un, i amb gol”. I la veritat és que va començar de luxe. Als dos primers partits, contra Guadalajara i València, va fer dos gols a cada un. Semblava que podria ser un jugador decisiu. Només va ser un miratge. No va tornar a veure porteria fins la jornada 9, quan marcar contra Playas de Castellón. I el seu sisè i últim gol a la LNFS el va fer a la jornada 13, a Segòvia contra Lobelle. I es va acabar l’etapa de Fininho a Caja Segòvia al final de la primera volta. El motiu? Els moviments del seu representant que l’acostaven a allò que ell més desitjava: poder triomfar jugant a futbol 11. Textualment va fer les següents declaracions: “A mi el que m’agrada és el futbol 11, però a Portugal tenia poques opcions, i per això vaig acceptar fitxar per Caja Segòvia, perquè coneixia bé a Beto, l’entrenador. Però jo vull jugar a futbol 11”.
Al febrer del 2004 es va concretar el seu fitxatge pel Màlaga, això sí, per jugar al seu filial. Era la primera vegada que un jugador de la LNFS deixava un equip a mitja temporada per passar a jugar a futbol 11. Per un problema contractual, Fininho no va poder fitxar pel Màlaga B (aleshores a 2aB) i va estar uns mesos cedits al Rayo Majadahonda. Semblava que la sort li somreia, perquè el Màlaga B va pujar a segona divisió. I l’actual entrenador del Tenerife, Antonio Tapia (aleshores entrenador del filial malagueny), va decidir repescar-lo i donar-li una oportunitat. No està malament, no? Ell sempre havia somniat poder triomfar en futbol 11, tot i destacar en futbol sala. Ell volia guanyar-se un nom, i tot i que la seva carrera no era gens habitual, poc a poc estava donant les passes necessàries. I només tenia 21 anys.
A partir d’aquí tot va començar a anar malament. La seva posició a futbol sala era de pivot, al camp de futbol 11 era un hàbil extrem esquerrà. Per tant, el que més s’esperava d’ell eren els gols. I no van arribar. En 19 partits al Màlaga B, molts com a titular, però gairebé sempre substituït, no va poder marcar cap gol. Els tècnics confiaven en ell, però creien que li faltava força. Tothom pensava que tenia molt bona tècnica, però li faltava la força física i la potència per poder desbordar en un camp més gran. Tot i que la temporada 2005/2006 va tornar a entrenar amb el filial del Màlaga, el seu joc no va quallar, i va abandonar el club. Va fitxar per un altre conjunt andalús, en aquest cas, de segona divisió B: el Real Jaén.
Tot i que suposava baixar un esgraó a la seva carrera, Fininho va trobar la seva millor forma a Jaén. Als amistosos de pretemporada va demostrar ser un jugador molt interessant, i a l’estadi de La Victoria ja es fregaven les mans. Fins i tot en els seus primers partits va poder marcar el primer gol com a jugador de futbol 11 a la lliga espanyola. Aleshores va patir una lesió molt greu al turmell. Es va acabar la temporada pel portuguès i només havia pogut jugar 14 partits.
L’any 2006 va donar per acabada la seva etapa al futbol espanyol. Tot i que tenia ofertes sobre la taula d’equips de futbol sala importants del seu país, va preferir fitxar per un equip de futbol 11 de la segona divisió portuguesa, el Famaliçao. La temporada següent va anar a parar al Vitalas. Però no va funcionar a cap equip. Cada temporada passava per un nou conjunt, sempre de perfil baix. Gondomar i Lousada (aquest, la temporada passada), van ser els seus últims equips de futbol 11. No hi havia manera, no podia triomfar.
Però com diuen que rectificar és de savis, i el nostre amic té 28 anys, va decidir que calia tornar allà on realment va triomfar. El passat més de desembre va tornar a fitxar per un club de futbol sala. Recordem que no hi jugava des de la seva etapa al Caja Segovia l’any 2003, fa 8 anys! Va rebre una oferta d’un equip no gaire destacat però això sí, que milita a la primera divisió portuguesa de futbol sala: la Fundaçao Jorge Antunes. Va debutar i a més a més va marcar en el seu primer partit. Veurem quin és el seu futur i si torna a ser un jugador destacat en l’esport que estimem. Potser es va equivocar creient que podria triomfar al futbol 11, però ha tingut constància, paciència i quan ha vist que no ha pogut, s’ha decidit a voler tornar al futbol sala.
Ara us toca a vosaltres. Mai us heu plantejat abandonar el futbol sala per jugar exclusivament a futbol 11? Quants cops heu dubtat de si podreu triomfar en un o altre esport? Per què voleu jugar a futbol sala? Ja heu vist que triomfar és difícil en tots els esports, però per aquells que destaqueu jugant a futbol sala, recordeu la història de Fininho abans d’abandonar el que ara practiqueu. Mulleu-vos!
Marc Brau
