Reprenem el camí que vam iniciar fa dues setmanes repassant de forma breu la història de les darreres temporades de la divisió d’honor de la LNFS.
Avui hi tornem repassant dues temporades on els gols van començar a desaparèixer. Ja no hi ha les xifres que observàvem de Lenisio, o fins i tot els números de Fernandao. Potser va ser el canvi de regles, o potser els plantejaments dels equips, però amb les dades a la mà sembla prou evident que els golejadors tenen molt difícil arribar a superar els rècords establerts.
LNFS 2006-2007
Aquesta lliga va estar marcada sobretot pel retorn del FC Barcelona a la divisió d’honor. Un Barça que va fitxar Javi Rodríguez i va començar a establir les bases del seu futur amb una salvació in extremis a les darreres jornades. La lliga va suposar també la segona consecutiva que guanyava El Pozo Murcia Turística. I ho va fer en l’any més complicat. Va quedar tercer al finalitzar la lliga regular, i Boomerang i Cartagena semblaven molt per sobre dels de Duda, que sobretot van acusar la poca aportació de Wilde. Va ser el playoff més ràpid de la història. Les dues semifinals es van resoldre en dos partits i la final, que per primer cop es jugava al millor de tres partits, tampoc va superar els dos enfrontaments. Els murcians van eliminar a Cartagena a les semis (novament Lenisio no va poder derrotar al seu ex-equip) i el seu cosí Vinicius va decantar els partits. I a la final, Interviú, amb el factor pista a favor, va acusar massa la seva derrota a casa al primer partit. Precisament aquell primer matx de la final és l’excepció que confirma la regla d’una lliga poc golejadora: va ser el partit més espectacular i el van guanyar els de Duda per 7 a 8, amb un golàs extraordinari de Mauricio als darrers instants. El segon partit també es va resoldre a favor dels murcians per un ajustat 3 a 2.
El màxim golejador va ser Schumacher que va sumar 39 gols. Una xifra realment baixa. S’ha de dir però, que potser aquesta xifra s’hagués augmentat si Playas de Castellón hagués arribat al playoff, perquè Fernandao, que aquell any havia deixat Martorell, va tornar a fer una gran temporada. Va acabar amb 38 gols i si hagués jugat el playoff, potser s’hagués aproximat a la cinquantena de l’any anterior. Repassem la taula de la temporada 2006-2007:
1. Schumacher (Interviú) 39 gols (30+9)
2. Fernandao (Playas) 38 gols
3. Lenisio (Cartagena) 38 gols (34+4)
4. Vinicius (Pozo Murcia) 30 goles (21+9)
5. Fernandinho (Lugo) 28 gols
Ja veiem la igualtat i sobretot la sorpresa que entre els cinc primers hi ha dos jugadors que no van jugar playoff. Wilde aquell any només va fer 20 gols i el màxim golejador nacional va ser Nano Modrego amb 26, que aleshores jugava al Gestesa Guadalajara. La tendència golejadora anava a la baixa. I més encara la temporada posterior.
LNFS 2007-2008
A la temporada més fluixa de la història a nivell golejador, els dos grans van tornar a repartir-se els títols. Interviú va guanyar la Supercopa i la Lliga. El Pozo Murcia, la Copa. I la final la van tornar a jugar entre ells dos. A més a la lliga regular van manar de forma molt important, i com va passar l’any anterior, l’equip que tenia el factor pista a favor va perdre la final (desmuntant el tòpic). Schumacher va tornar a exercir de líder al seu equip, i amb 11 gols al playoff va fer que els madrilenys tornessin a regnar. Novament va ser un playoff molt ràpid, amb tots els partits resolts al millor de tres partits. En aquest cas el Barça va accedir per primer cop a unes semifinals de lliga. Es va creuar amb la “màquina verda” i en dos partits, com diria un conegut entrenador nostre, cap a casa! La final seria molt clara: 1-3 a Múrcia al primer partit, i 8-5 al segon jugat a Alcalá.
Abans de repassar els golejadors vull dedicar un paràgraf específic per dos catalans: Joan Linares i Jordi Torras. Els dos, tot i estar rodejats d’estrelles de la talla de Gabriel, Neto, Schumacher, Bertoni o Marquinho van ser absolutament claus perquè els verds aconseguissin el títol de lliga. Ja he comentat que Schumacher va marcar el devenir del playoff, però Joan i Torras van fer gols en els partits més importants. Els dos van ser els encarregats de remuntar el partit al Palau a la segona semifinal. Joan es consolidava com un dels grans del futbol sala espanyol (a més va marcar 26 gols) i Torras va demostrar que ja era un dels millors tanques del món.
Si tornem a parlar de la taula de golejadors aquí sí que veurem que hi ha moltíssima igualtat, però que la cinquantena o fins i tot quarantena de gols a la qual estàvem acostumats, ja no existeix. El canoner de la lliga va ser Betao amb 32 gols (la xifra més baixa de l’època).
1. Betao (Lobelle) 32 gols (31+1)
2. Borja (Móstoles) 31 gols
3. Mauricio (Pozo Murcia) 29 gols (26+3)
4. Wilde (Pozo Murcia) 29 gols (26+3)
5. Schumacher (Interviú) 28 gols (17+11)
Sorprenen els dos noms que encapçalen la llista. Betao va explotar i juntament amb Alemao van formar una societat temible, que tot i que va estar a punt d’eliminar a Interviú als quarts de final, es va quedar a les portes de l’èxit. L’altre nom encara és més meritori. Al post “Records de la primera copa” ja us explicava que Borja va ser el millor jugador de la Copa d’Espanya de Cuenca. Va ser el seu any, jugant a un Móstoles que no pagava als seus jugadors i que va acabar desapareixent aquell mateix any. Els seus magnífics números li van valer el fitxatge pel campió Interviú la temporada posterior. Vull destacar també la xifra de gols del blaugrana Dani Fernández, que per segona temporada consecutiva va ser el màxim golejador del seu equip, però no li van renovar el contracte. El Barça tenia fitxat a Igor i a més Fernandao començava a carburar: en la seva primera temporada com a blaugrana les lesions no el van deixar rendir al seu millor nivell, però tot i això va poder portar al Barça a unes semifinals històriques.
La setmana que ve analitzarem les últimes dues temporades. Ja veieu que passen els anys i molts golejadors segueixen sent els mateixos. Més endavant veurem que hem tornat a recuperar xifres bones a nivell golejador però avui la meva pregunta va més enllà de l’anècdota. Us demano una reflexió. Esteu d’acord que el canvi de regles al futbol sala a l’hora de treure de banda o de córner amb el peu, ha influït perquè es vegin molts menys gols que al passat? O creieu que ha estat un canvi positiu? Vinga mamuts!
Marc Brau
