Aquest text no té res a veure amb els què hem publicat fins ara. No analitzarem ni un equip, ni un partit, ni un jugador. Simplement us explicaré anècdotes que recordo de les dues copes que he viscut. Aquest any uns quants mamuts han pogut gaudir-la com espectadors a Segovia.
Tot l’ambient, els partits, les nits… Per fortuna he tingut la oportunitat de viure’n dues com a periodista. La primera que vaig viure va ser a Cuenca al febrer del 2008. Voleu saber-ne més?
Una Copa d’Espanya és una competició diferent. Pels que ens agrada el futbol sala és una mena de somni. Poder veure en 4 dies, 4 partits d’un nivell brutal, amb els millors jugadors del món i tot al mateix pavelló suposa una injecció d’adrenalina força interessant. Sobretot el moment abans de començar. Jo a Cuenca vaig marxar a cobrir l’esdeveniment amb la il·lusió d’un jove jugador que va convocat per primera vegada, com un àrbitre que xiula el seu primer partit. Perquè arribes al pavelló, montes el teu ordinador, els cascos, el micròfon i de sobte comencen a passar al teu davant jugadors com Kike, Ciço, Betao, Daniel, Luis Amado o Marquinho. Tots ells davant teu. Però els veus tan concentrats, tan ficats que pràcticament te n’oblides de com els has vist 3 hores abans. Perquè a cada Copa hi ha un hotel oficial on s’allotgen tots els equips i no és difícil anar cap a la teva habitació i trobar-te amb Betao en un sofà del mateix pis jugant a la videoconsola, o a Mauricio llegint un llibre. I els saludes i et contesten. I penses, això seria possible en el món del futbol? Estar tan a prop?
Però no us vull entretenir amb històries sense sentit o sense interès. D’aquella Copa em quedo amb dos detalls: el primer, el Móstoles, el finalista, un equip desaparegut de l’elit professional. El segon, el dinar de premsa. Sí, naturalment, un dinar gratis amb els companys periodistes sempre és interessant. Com suposo que el que més us interessa és saber com va anar el dinar (perquè de futbol sala ja parlem molt) us ho explicaré primer. Tampoc és que s’hi visqués una festassa, però va estar prou bé per agafar contactes i per viure algunes situacions curioses. Recordo seure a una taula amb el meu company de la web, i davant seure dos senyors i saludar-los mentre els preguntava de quin equip eren. La resposta em va deixar gelat: “Somos los presidentes de Caja Segovia y MRA Xota”. És cert que tampoc va ser la ficada de pota més gran de la meva vida, però aquests detalls costen d’arreglar. Clar, quina cara posaríeu? Jo sempre penso que sort que m’ho van dir, perquè en aquests dinars ja se sap, surten a la llum moltes coses, però davant de directius o presidents de clubs sempre et talles una mica més. Del dinar recordo especialment un debat sobre el partit de quarts de final MRA Xota-Lobelle. Van guanyar els gallecs 2-4, tot i que els favorits i els que s’havien classificat com a cap de sèrie eren els navarresos. Amb tota la humilitat del món vaig apuntar que MRA havia especulat massa al partit i que l’entrenador no havia estat valent. I clar, això ho vaig dir amb tota la bona intenció del món, mirant d’aportar una dada interessant per analitzar el partit. Però no recordava que davant tenia el president dels de Pamplona. Un altre cop, error. Només dir-ho vaig veure que no tocava. No era el moment. Al sortir del dinar em va agafar i em va dir: “Mira nano, tu ets molt jove i no deus haver vist absolutament res de futbol sala. Espero que al teu mitjà fessis un bon anàlisi del partit, perquè el meu equip no va especular. Amb el pressupost que tenim prou hem fet arribant fins aquí. I això vull que ho posis al teu mitjà”. Jo sabia que tampoc m’ho deia amb maldat, i que simplement no estava d’acord amb la meva idea. Mai més he tornat a veure el president d’MRA però allò em va servir per pensar-me dues vegades abans quan dir les coses i sobretot per saber quan cal dir-les!
Aquesta és l’anècdota divertida però el realment magnífic d’aquella Copa va ser el paper de Móstoles. Un equip amb molts problemes econòmics, amb els jugadors sense cobrar, i amb una plantilla molt inferior a la dels rivals. Aquell equip que entrenava el carismàtic Santa, tenia a Borja (actual jugador d’Inter Movistar) com a jugador referència, i que va acabar com MVP de la Copa. Probablement Móstoles m’ha fet viure en directe un dels moments esportius més emocionants com espectador i com a professional. La semifinal contra l’Interviú va ser increïble. De forma ràpida us apuntaré com va anar el partit perquè més enllà del resultat el que un acaba recordant és l’ambient i la sensació que hi havia al pavelló del Sargal (molt petit, per cert). Era un David contra Goliat. El gran Interviú dominador del futbol sala nacional jugava com a gran favorit contra un Móstoles que tothom pensava que rebria una tova. El partit va acabar amb un 3-3 després d’una pròrroga i Móstoles va guanyar als penals. El pavelló estava bolcat amb Móstoles. En aquests casos el públic neutral sempre s’alia amb el petit. Un partit que va tenir de tot. Gols, expulsions, nervis… i sobretot un moment esfereïdor. Daniel Ibañes va patir una lesió gravíssima al genoll i el vaig veure passar davant meu quan se l’emportaven a la llitera. Els crits que feia no me’ls podré treure mai del cap. Ràpidament el veterà periodista i president d’Interviú, José María García, va baixar de la llotja per anar a atendre al jugador del seu club. Com un altre company ja s’encarregava de la retransmissió vaig decidir anar a seguir a Daniel. I vaig veure una imatge que no podré oblidar mai. Daniel, amb les mans a la cara plorant desconsoladament mentre els metges li examinaven el genoll i José María García l’abraçava com un pare abraça el seu fill. Una imatge que mai podré esborrar d ela meva memòria.
La final la va guanyar el Pozo Murcia amb dos gols de Ciço i Álvaro, remuntant el gol inicial de Borja. Però és el cop més clar que he pogut comprendre el significat dels guanyadors morals. Móstoles era el campió moral. Va ser la gran oportunitat per trobar un patrocinador per aquell grups de jugadors (no només hi era Borja, també hi eren Limones, Charlie, Saad o Clemilton). Però no va aparèixer i Móstoles va acabar perdent la categoria i va deixar de jugar a l’elit del futbol sala.
Ja veieu que tampoc són grans històries, però per mi poder viure tots aquells moments van suposar una gran emoció. Era la primera Copa que vivia, i em sentia un privilegiat. Sé que molts de vosaltres no heu pogut ser-hi a cap. Però en canvi sí que heu jugat un primer partit. Així doncs, quins records teniu el vostre primer o primers partits com a jugadors de futbol sala? Com van ser els moments previs? Quan vau debutar amb els mamuts? Animeu-vos!
Marc Brau
