En aquest reportatge us volem apropar a sis figures de la secció del bàsquet mamut que resumeixen a la perfecció l’essència de l’esport i de formar part d’una entitat com la nostra. Ells són l’Adrià Jové, la Cèlia Ibars, la Marta Palomares, el Martí Jerez, la Julia Romero i la Sílvia Lliuró. Hem posat la mirada en tots ells ja que porten molts anys a la família mamut i actualment combinen la faceta d’entrenadors/es amb la de jugadors/es.
La Julia porta pràcticament tota la vida a l’A.E. Les Corts UBAE. Va començar a jugar amb 6 anys i ara amb 20 ja fa varies temporades que gaudeix des de dins la pista i des de la banqueta. “El fet de ser jugadora em permet transferir tots els coneixements i valors que he adquirit durant els meus anys com a jugadora. També a ser crítica amb els entrenadors que he tingut i agafar el que més m’agradava d’ells i deixar de banda allò dolent, per convertir-me en la millor entrenadora possible” diu la Julia. El Martí destaca el fet d’estar a la mateixa entitat desenvolupant les dues facetes: “ser jugador i entrenador del club, m’aporta una identitat i un sentiment de pertinença que transmeto a les generacions més joves. El fet que molts entrenadors siguin jugadors del club, afavoreix el creixement d’aquesta identitat i la motivació dels més petits”. Aquest fet convida a que els més petits vagin a veure els partits i a animar els més grans i a la inversa comenten tots ells. A més la Julia i l’Adrià destaquen que el fet de ser entrenadors ha fet que no jutgin les decisions dels seus entrenadors i que els respectin encara més. Empatitzes molt més amb els tècnics confirma la Marta.
A més a més el fet de combinar els dos papers d’entrenador i jugador a la vegada permet posar el focus en detalls i aspectes que probablement desenvolupant només una de les facetes no s’apreciarien. Això et permet millorar i créixer diu la Marta: “coses que abans ens podien semblar insignificants, ara, vist des de l’altra banda, entenem la seva importància”. La Cèlia ho resumeix a la perfecció: “un cop comences a ser entrenadora, no deixes de ser-ho mai, inclòs quan estàs dins de pista entrenant o jugant un partit. T’aporta responsabilitat i maduresa, dos factors que no es poden deixar mai de banda en un esport d’equip”.
Els nostres sis protagonistes coincideixen en dir que l’esport, més concretament el bàsquet, és un pilar fonamental del seu dia a dia. “El bàsquet és un dels eixos més importants de la meva vida. Com a jugador és la base de la meva salut física i mental; i com a entrenador, he decidit formar-me fins al més alt nivell per intentar complir el meu somni de poder viure lligat a aquest esport. A més, el club és una gran xarxa social, on hi tinc molts amics i amigues que em donen suport en els moments que ho necessito” comenta el Martí. La Cèlia i la Julia tenen una visió molt semblant i relacionen la pràctica esportiva amb la seva formació com a persona i el seu entorn social. “L’esport és un element essencial en el meu dia a dia, anar a entrenar és el moment de desconnexió que trobo. En el moment que entro a pista em centro en gaudir i seguir aprenent. Crec que gràcies a la pràctica esportiva he arribat a qui sóc a dia d’avui. He pogut créixer rodejada de companys i companyes, m’ha permès saber treballar en equip, escoltar i comunicar-me amb els altres. He après a rebre crítiques i saber com gestionar-les, però sobretot que si vull aconseguir alguna cosa ho he de treballar i s’ha de lluitar pels objectius” reflexiona la Julia. La Cèlia afegeix que ella i tots els seus companys entrevistats han adquirit, en part gràcies al bàsquet, una sèrie de valors indispensables en el dia a dia: “els valors del joc en equip considero que són la base que tota persona hauria de tenir, sobretot des de ben petits ja s’haurien de treballar. El respecte, la companyonia, la tolerància, l’empatia…”. La Marta afegeix altres com la disciplina, la constància o el compromís. “Crec que en aquesta vida hem de saber guanyar i perdre, i l’esport t’ajuda a saber portar aquestes situacions” remata.
Tot i això compaginar l’esport amb la resta del dia a dia sovint és complicat diu la Marta: “potser no diria que és un sacrifici, però sí que hem dedicat molt temps al club. Sempre que parlo amb els meus amics de fora el bàsquet per veure’ns, a vegades és una mica complicat. Entre setmana, entre la universitat i els entrenaments de jugadora i entrenadora se’m fa casi impossible quedar”. La Cèlia coincideix en que la paraula sacrifici no té sentit quan el que fas et fa gaudir. “Jo crec que quan tu fas una cosa perquè et ve de gust, per passió o per vocació, no suposa cap sacrifici ja d’entrada. Sovint he renunciat a altres plans per escollir sempre el bàsquet. Tot això ho fas perquè vols i perquè et ve de gust. Ho tornaria a fer, una vegada rere l’altra, si suposa ajudar a l’equip i al club de qualsevol manera”, conclou contundent la Cèlia.
Preguntats per dir què prefereixen, si ser entrenadors o jugadors, només la Julia ha estat capaç de mullar-se i ha dit que gaudeix un puntet més jugant. Tots ells coincideixen que veure evolucionar i aprendre els més petits i transmetre’ls coneixements i valors no té preu però jugar i competir acompanyats d’amics i amigues tampoc. Plens d’energia sembla que encara tenen corda per temps en ambdós papers i sempre vestint de verd. L’Adrià no es veu a cap altre club: “és l’equip del barri, l’equip on porto des de que era ben petit i no m’imagino jugant a un altre lloc que no sigui Les Corts”.
Probablement tot el que comenten al llarg d’aquestes línies els sis entrevistats ajuda a entendre com ha crescut i evolucionat la secció els últims anys. La Cèlia ho té clar i anima a tothom a seguir per aquest camí. “A poc a poc estem creixent, i estem assolint coses que fa 6 o 7 anys eren impensables. Treballant intensament i tots a una podrem arribar a fer coses increïbles” afirma.
Tots ells destaquen la gran família que és l’A.E. Les Corts UBAE i que el fet de ser mamuts els ha format com a persones. La Marta comenta que l’amor pel club i la gran família que han creat al llarg dels anys ajuda molt a fer créixer la secció i intenten transmetre-ho als més joves: “tots nosaltres veiem el club com una gran família. Tants anys al club ens han fet estimar-lo, i crec que entendre els valors que aquest vol transmetre. Com a entrenadors se’ns nota aquest apreci i les ganes que tenim que els nens i nenes visquin el mateix que nosaltres”.
“Una segona casa. És un lloc on sempre podré acudir, estigui dins del club o fora. La gent, l’ambient, els caps de setmana partit rere partit… M’ha permès conèixer a persones que ara per ara són de les més importants per mi. Sense cap mena de dubte, el club és el lloc on se’t cuida i se’t respecta, i que saps que si et passa qualsevol cosa, pots parlar amb qualsevol persona, perquè saps que t’escoltarà, t’aconsellarà i inclús t’ajudarà. El vincle que s’ha creat difícilment es trencarà després de tants anys. Passin els anys que passin, sempre serem part del club i ens l’estimarem”, reflexiona la Cèlia per tancar l’entrevista.
